Potser molta gent dirà que és una pel·lícula petita. Godard creia que només calien una noia i una pistola per fer cinema. Res més. I À bout de souffle és poc més que una pistola, una parella i un cotxe. Potser més d’un, el que Michel pugui robar en cada ocasió. I ens sorprèn que ell, el delinqüent rebel, el que es passa tota la pel·lícula fumant i trucant per telèfon, s’enamori. I al final ja no sabem si és la història d’una parella o d’una fugida. Godard ens regala escenes genials, com les ganyotes de Michel i Patricia davant del mirall. Perquè la vida és poc més que teatre. Amb uns plans desendreçats, intrusos i que sembla que siguin els que realment s’escapin de les regnes del director. I aquest estil lliure i frenètic és el que es va convertir en clàssic. Va obrir la porta de la Nouvelle Vague, als que trucarien i passarien després. Però és una pel·lícula senzilla i, tanmateix, immensa. Potser també perquè el guió és del mestre Truffaut i ens assalta amb frases que arrodoneixen el que molts han qualificat d’obra d’art. "Comptaré fins a 8. Si quan arribo a 8 no somrius, t’estrangularé". I m’encanta quan es passegen pel carrer, ell sempre amb el barret i fumant, i ella amb la samarreta del New York Herald Tribune. O cada cop que en Michel se les empesca per robar un cotxe, perquè ell no en té. És un trencaclosques d’escenes i seqüències que juguen a fet i amagar i que inauguren una nova manera de mirar i fer cinema. I per mi, el blanc i negre té una màgia especial, com si fos capaç de capturar tota l’essència d’una pel·lícula, les mirades, les transicions, els silencis. I és igual de quin color són les ratlles o si les sabates són blanques de debò. Jo sempre he pensat que els colors ens distreuen. Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg són una parella esplèndida. Però només ho poden ser en blanc i negre.

Tweet

Potser molta gent dirà que és una pel·lícula petita. Godard creia que només calien una noia i una pistola per fer cinema. Res més. I À bout de souffle és poc més que una pistola, una parella i un cotxe. Potser més d’un, el que Michel pugui robar en cada ocasió. I ens sorprèn que ell, el delinqüent rebel, el que es passa tota la pel·lícula fumant i trucant per telèfon, s’enamori. I al final ja no sabem si és la història d’una parella o d’una fugida. Godard ens regala escenes genials, com les ganyotes de Michel i Patricia davant del mirall. Perquè la vida és poc més que teatre. Amb uns plans desendreçats, intrusos i que sembla que siguin els que realment s’escapin de les regnes del director. I aquest estil lliure i frenètic és el que es va convertir en clàssic. Va obrir la porta de la Nouvelle Vague, als que trucarien i passarien després. Però és una pel·lícula senzilla i, tanmateix, immensa. Potser també perquè el guió és del mestre Truffaut i ens assalta amb frases que arrodoneixen el que molts han qualificat d’obra d’art. "Comptaré fins a 8. Si quan arribo a 8 no somrius, t’estrangularé". I m’encanta quan es passegen pel carrer, ell sempre amb el barret i fumant, i ella amb la samarreta del New York Herald Tribune. O cada cop que en Michel se les empesca per robar un cotxe, perquè ell no en té. És un trencaclosques d’escenes i seqüències que juguen a fet i amagar i que inauguren una nova manera de mirar i fer cinema. I per mi, el blanc i negre té una màgia especial, com si fos capaç de capturar tota l’essència d’una pel·lícula, les mirades, les transicions, els silencis. I és igual de quin color són les ratlles o si les sabates són blanques de debò. Jo sempre he pensat que els colors ens distreuen. Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg són una parella esplèndida. Però només ho poden ser en blanc i negre. Com en Bogart i la Bergman.  

Tweet