Deu anys sense en Brossa

Particularment m’agraden els seus poemes visuals. Potser em quedaria amb aquell del piano de cua, tot ple de lletres i més lletres. Apretades, formant gairebé un garbuix. Com si la música també fos poesia. També amb la clau que, en comptes de serretes, té un abecedari. El poder de la paraula, de les lletres que inunden la vida, l’obra i la poesia d’en Joan Brossa.

Fa temps que tinc a la tauleta de nit una antologia de poemes d’en Brossa. Els poemes de revolta, perquè darrere de tantes metàfores i dobles sentits, també era un home d’acció, compromès. A "El sol detingut", hi apareix una capsa de llapis de colors, potser els que ell va fer servir per despintar el món que coneixia i tornar-lo a pintar. D’esperança, d’utopia. Una deconstrucció de la realitat, com els seus poemes potser breus, sintètics, caòtics, visuals, urbans, objectes, escènics. Poesia viva, en moviment, perquè com deia en Brossa: "Per ser feliç, mortal, camina i sempre oblida".



Quant a ortzadar

M\’agrada fer-me dir ortzadar perquè tots els colors del meu món apareixen en un arc de sant martí

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Deu anys sense en Brossa

  1. Marta, allò que fa de Brossa un autor excepcional és que t’hi pots acostar des de molt diferents vessants. I que no et deixa indiferent. El piano, la clau… i la màquina d’escriure plena de serpentines i confeti?

    Gràcies per afegir-te a l’homenatge!

Els comentaris estan tancats.