Al final de l’escapada

Potser molta gent dirà que és una pel·lícula petita. Godard creia que només calien una noia i una pistola per fer cinema. Res més. I À bout de souffle és poc més que una pistola, una parella i un cotxe. Potser més d’un, el que Michel pugui robar en cada ocasió. I ens sorprèn que ell, el delinqüent rebel, el que es passa tota la pel·lícula fumant i trucant per telèfon, s’enamori. I al final ja no sabem si és la història d’una parella o d’una fugida. Godard ens regala escenes genials, com les ganyotes de Michel i Patricia davant del mirall. Perquè la vida és poc més que teatre. Amb uns plans desendreçats, intrusos i que sembla que siguin els que realment s’escapin de les regnes del director. I aquest estil lliure i frenètic és el que es va convertir en clàssic. Va obrir la porta de la Nouvelle Vague, als que trucarien i passarien després. Però és una pel·lícula senzilla i, tanmateix, immensa. Potser també perquè el guió és del mestre Truffaut i ens assalta amb frases que arrodoneixen el que molts han qualificat d’obra d’art. "Comptaré fins a 8. Si quan arribo a 8 no somrius, t’estrangularé". I m’encanta quan es passegen pel carrer, ell sempre amb el barret i fumant, i ella amb la samarreta del New York Herald Tribune. O cada cop que en Michel se les empesca per robar un cotxe, perquè ell no en té. És un trencaclosques d’escenes i seqüències que juguen a fet i amagar i que inauguren una nova manera de mirar i fer cinema. I per mi, el blanc i negre té una màgia especial, com si fos capaç de capturar tota l’essència d’una pel·lícula, les mirades, les transicions, els silencis. I és igual de quin color són les ratlles o si les sabates són blanques de debò. Jo sempre he pensat que els colors ens distreuen. Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg són una parella esplèndida. Però només ho poden ser en blanc i negre.



1 comentari

Al final de la escapada

Potser molta gent dirà que és una pel·lícula petita. Godard creia que només calien una noia i una pistola per fer cinema. Res més. I À bout de souffle és poc més que una pistola, una parella i un cotxe. Potser més d’un, el que Michel pugui robar en cada ocasió. I ens sorprèn que ell, el delinqüent rebel, el que es passa tota la pel·lícula fumant i trucant per telèfon, s’enamori. I al final ja no sabem si és la història d’una parella o d’una fugida. Godard ens regala escenes genials, com les ganyotes de Michel i Patricia davant del mirall. Perquè la vida és poc més que teatre. Amb uns plans desendreçats, intrusos i que sembla que siguin els que realment s’escapin de les regnes del director. I aquest estil lliure i frenètic és el que es va convertir en clàssic. Va obrir la porta de la Nouvelle Vague, als que trucarien i passarien després. Però és una pel·lícula senzilla i, tanmateix, immensa. Potser també perquè el guió és del mestre Truffaut i ens assalta amb frases que arrodoneixen el que molts han qualificat d’obra d’art. "Comptaré fins a 8. Si quan arribo a 8 no somrius, t’estrangularé". I m’encanta quan es passegen pel carrer, ell sempre amb el barret i fumant, i ella amb la samarreta del New York Herald Tribune. O cada cop que en Michel se les empesca per robar un cotxe, perquè ell no en té. És un trencaclosques d’escenes i seqüències que juguen a fet i amagar i que inauguren una nova manera de mirar i fer cinema. I per mi, el blanc i negre té una màgia especial, com si fos capaç de capturar tota l’essència d’una pel·lícula, les mirades, les transicions, els silencis. I és igual de quin color són les ratlles o si les sabates són blanques de debò. Jo sempre he pensat que els colors ens distreuen. Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg són una parella esplèndida. Però només ho poden ser en blanc i negre. Com en Bogart i la Bergman.  



Comentaris tancats a Al final de la escapada

Truffaut

Em fascina aquest cinema de butaques vermelles. On gairebé sempre veus les mateixes cares i posen musiqueta francesa l’estona abans de començar la pel·lícula. És com si, en traspassar el llindar de la porta, entressis en un món especial. Tanques els ulls i penses que ha estat un dia potser per esborrar, però els obres i ets al Truffaut. Envoltat de gent que ha pujat fins al carrer del Portal Nou només per veure aquella pel·lícula, avui de François Truffaut. Cinèfils com tu. I somrius, perquè el dia acabarà bé.

No havia vist mai Jules et Jim. Dos amics que ni la guerra pot separar, encara que lluiten en bàndols contraris. Encara seria més exacte parlar de Jules et Jim et Catherine. La dona que els fa anar de corcoll, la intrèpida, la que no té por de res. De jugar a passar desapercebuda disfressada d’home ni de desplomar-se al Sena davant la mirada atònita de Jules i Jim. Per què ho feia? Perquè era la Catherine. La que es va comprar una pistola per suïcidar-se i va intentar disparar contra en Jim. Fins que el va fer pujar al cotxe i es van llançar al buit. En Jules es quedava sol amb la seva filla, però és que en el fons sempre ho havia estat. Quan la Catherine l’enganyava amb tots els amants. "Però sempre torna". I en Jules l’esperava perquè era l’únic que la va estimar de veritat. Hi ha una seqüència senzillament perfecta en què surten enquadrades les cares de Jules i Catherine. S’abracen, les seves galtes es toquen, s’amanyaguen, es freguen. La trobo impecable. Sublim. Bonica en si mateixa perquè no calen paraules, i és com si aquella imatge que es mou quedés congelada en el temps del record. S’estimaven. Cadascú a la seva manera, amb diferents intensitats, però és com un dibuix de l’amor. Net i bonic, com a punt d’estrenar. I, a la vegada, trist. Però n’hi ha una altra que em crida des de la memòria. Quan els tres amics surten a passejar per París. En Jim ha pintat un bigotet a la Catherine, que porta una gorra de quadrets i s’ha vestit d’home. Un senyor l’atura pel carrer i li demana foc, monsieur. I arriben a un pont i es llancen a una cursa, a veure qui arriba primer al final. En Thomas fa trampes, però la Catherine sempre guanya. Sempre.     



Comentaris tancats a Truffaut

Truffaut

Em fascina aquest cinema de butaques vermelles. On gairebé sempre veus les mateixes cares i posen música francesa l’estona abans de començar la pel·lícula. És com si, en traspassar el llindar de la porta, entressis en un món especial. Tanques els ulls i penses que ha estat un dia potser per esborrar, però obres els ulls i ets al Truffaut. Envoltat de gent que ha pujat fins al carrer del Portal Nou només per veure aquella pel·lícula. Cinèfils com tu. I somrius, perquè el dia acabarà bé.

No havia vist mai Jules et Jim. Dos amics que ni la guerra pot separar, encara que lluiten en bàndols contraris. Encara seria més exacte parlar de Jules et Jim et Catherine. La dona que els fa anar de corcoll, la intrèpida, la que no té por de res. De jugar a passar desapercebuda disfressada d’home ni de desplomar-se al Sena davant la mirada atònita de Jules i Jim. Per què ho feia? Perquè era la Catherine. La que es va comprar una pistola per suïcidar-se i va intentar disparar contra en Jim. Fins que el va fer pujar al cotxe i es van llançar al buit. En Jules es quedava sol amb la seva filla, però és que en el fons sempre ho havia estat. Quan la Catherine l’enganyava amb tots els amants. "Però sempre torna". I en Jules l’esperava perquè era l’únic que la va estimar de veritat. Hi ha una seqüència senzillament perfecta en què surten enquadrades les cares de Jules i Catherine. S’abracen, les seves galtes es toquen, s’amanyaguen, es freguen. La trobo sublim. Bonica en si mateixa perquè no calen paraules, i és com si aquella imatge que es mou quedés congelada en el temps del record. S’estimaven. Cadascú a la seva manera, amb diferents intensitats, però és com un dibuix de l’amor. Net i bonic, com a punt d’estrenar. I, a la vegada, trist. Però n’hi ha una altra que em crida des de la memòria. Quan els tres amics surten a passejar per París. En Jim ha pintat un bigotet a la Catherine, que porta una gorra de quadrets i s’ha vestit d’home. Un senyor l’atura pel carrer i li demana foc, monsieur. I arriben a un pont i es llancen a una cursa, a veure qui arriba primer al final. En Thomas fa trampes, però la Catherine sempre guanya. Sempre.     

Comentaris tancats a Truffaut

Truffaut

Em fascina aquest cinema de butaques vermelles. On gairebé sempre veus les mateixes cares i posen música francesa l’estona abans de començar la pel·lícula. És com si, en traspassar el llindar de la porta, entressis en un món especial. Tanques els ulls i penses que ha estat un dia potser per esborrar, però obres els ulls i ets al Truffaut. Envoltat de gent que ha pujat fins al carrer del Portal Nou només per veure aquella pel·lícula. Cinèfils com tu. I somrius, perquè el dia acabarà bé.

No havia vist mai Jules et Jim. Dos amics que ni la guerra pot separar, encara que lluiten en bàndols contraris. Encara seria més exacte parlar de Jules et Jim et Catherine. La dona que els fa anar de corcoll, la intrèpida, la que no té por de res. De jugar a passar desapercebuda disfressada d’home ni de desplomar-se al Sena davant la mirada atònita de Jules i Jim. Per què ho feia? Perquè era la Catherine. La que es va comprar una pistola per suïcidar-se i va intentar disparar contra en Jim. Fins que el va fer pujar al cotxe i es van llançar al buit. En Jules es quedava sol amb la seva filla, però és que en el fons sempre ho havia estat. Quan la Catherine l’enganyava amb tots els amants. "Però sempre torna". I en Jules l’esperava perquè era l’únic que la va estimar de veritat. Hi ha una seqüència senzillament perfecta en què surten enquadrades les cares de Jules i Catherine. S’abracen, les seves galtes es toquen, s’amanyaguen, es freguen. La trobo sublim. Bonica en si mateixa perquè no calen paraules, i és com si aquella imatge que es mou quedés congelada en el temps del record. S’estimaven. Cadascú a la seva manera, amb diferents intensitats, però és com un dibuix de l’amor. Net i bonic, com a punt d’estrenar. I, a la vegada, trist. Però n’hi ha una altra que em crida des de la memòria. Quan els tres amics surten a passejar per París. En Jim ha pintat un bigotet a la Catherine, que porta una gorra de quadrets i s’ha vestit d’home. Un senyor l’atura pel carrer i li demana foc, monsieur. I arriben a un pont i es llancen a una cursa, a veure qui arriba primer al final. En Thomas fa trampes, però la Catherine sempre guanya. Sempre.     

Comentaris tancats a Truffaut

Ingmar Bergman

El primer cop que vaig sentir aquest nom només em van semblar tres consonants massa seguides. Ja no recordo quan va ser que vaig començar a mirar les seves pel·lícules. Em fascina el seu interès metafísic pel món de les relacions i els sentiments. És un existencialista suec que explora les profunditats més íntimes de l’ésser humà. Que traça camins cap a la consciència per espolsar els monstres i alliberar els fantasmes de cadascú. Potser, fins i tot, ens psicoanalitza a través del temps. Escenes d’un matrimoni és de 1974, però és el retrat perfecte i minuciós d’una vida en comú que podria ser la de qualsevol parella. Feliç, infeliç… com qui arrenca els pètals d’una margarida, potser perquè la vida és un joc macabre de possibilitats i oportunitats. La cursa ideal seria aquella que no s’acaba mai, en què el corredor fa totes les voltes i res no l’atura. Però precisament la vida és una cursa imperfecta que en algun moment es trenca.

Dalt de l’escenari, dos actors esplèndids van il·luminar el text de Bergman, un cop més. Malgrat que passin els anys i els segles, l’amor sempre serà un tema universal. I el secret d’una parella potser és el secret de totes. De la margarida que perd els pètals. No hi ha cap recepta per a la felicitat ni remeis infal·libles per a gairebé res. Potser perquè només som feliços mentre correm i veiem passar la vida darrere l’esquena. Fins que ja no hi ha cursa ni corredor i tot es torna estàtic. Com la felicitat de Johann i Marianne. Es pensaven que els havia tocat la butlleta guanyadora de la loteria dels idiotes. Fins que el pas del temps va esquinçar la butlleta i els va capgirar la seva relació intocable. S’ho explicaven tot. Tot? I el seu món va començar a caure. Una deconstrucció lenta, feta d’anades i vingudes, remordiments i bogeria. Tot per perdonar. Tot per oblidar. Bergman no fotografiava només la realitat d’una parella, sinó la de totes, en una mena de patró tipus que es podia desplaçar en el temps i l’espai i no li calia carta de presentació. Un text impecable. Una baixada als inferns de Dant per comprendre que la humanitat es mou en la línia d’un cercle. Aquest cop, perfecte.

 

 

 

 

 

Comentaris tancats a Ingmar Bergman

Primer amor

M’agraden les cadires vermelles de La Planeta. El color vermell. I aquell dia es va fer petita per al gran Pere Arquillué. Una sala diminuta per a un monstre del teatre. L’emplenava només amb la mirada. Incisiva, feria, com si intentés traspassar la barrera invisible de l’escenari. Arran de terra, només un banc i un llum que canviava d’intensitat. Com l’amor. Un home que explicava una història, una vida, i l’anava teixint a poc a poc. Amb la complicitat del públic, que somreia, que es divertia a rialles. Però no era cap comèdia. Segurament, rèiem perquè era un humor adult, tenyit d’ironia i sarcasme. No tothom sap fer riure. A alguns els calen màscares, però aquell personatge era com una roca. Amb el rostre inexpugnable, es despullava com una flor que perd els seus pètals. Com en una bombolla amb un ordre invers, primer el protagonista ens apareixia nu. Abans de saber-ne res, un full en blanc que calia pintar i guixar. Embrutir i tacar de vida. Fins que el principi i el final es tocaven i la imatge tornava a ser igual. El mateix home nu que abans s’havia vestit per viure.

L’amor s’amaga sota formes diverses, però sobretot es camufla i sobreviu. Com una bèstia que sotja i que ens espia els moviments des del forat del pany. No sabem quan vindrà, com serà, però aquella hora asseguda a la cadira vermella es va fer curtíssima. Després, molts aplaudiments per a un mestre que va fer seva La Planeta i hi va deixar petja. Me’n vaig anar cap a casa pensant quina sort que tenia d’haver-lo pogut tenir tan a prop, gairebé a tocar. I sentir que quasi no li calia ni moure’s, perquè només amb la veu ja il·luminava tot l’escenari. Tot ell era llum.

Comentaris tancats a Primer amor

The man who sold the world

Una cançó de Nirvana. El titular de les notícies que porten escrits els cereals, les portes dels ascensors, els menús dels restaurants. Totes les empremtes parlen del mateix món. En què les fronteres són portes d’entrada de les peces d’un trencaclosques incomplet. I sempre en falta alguna que es perd pel camí. Que rodola fins al forat de la desmemòria.

La meva trinxera sóc jo. La carcassa invisible on m’amago. L’armadura que entoma l’embat sec, les paraules absurdes. I m’emparo en un lloc que no existeix. Mentre el món gira i fereix, cansa i mossega. Les cames esgarrinxades per la bardissa, la pell cremada pel sol, però els ulls sempre fiten des de l’armadura. Des de l’escletxa de la carcassa. A fora el cel és del color que vull que sigui. Del blau més blau, com quan els vents l’escombren i es torna llis i infinit. Una pissarra per tornar a dibuixar el món que ens han pres. Pintar estels en la nit i comptar llunes amb els dits. Fins que es faci de dia i la vigília esborri tots els somnis. Menys un.  

1 comentari

Prou!

Una paraula bonica. Breu. Prou. I, tanmateix, immensa. M’agrada dir-la en veu alta i sentir-ne la força. Vibra, s’enlaira, explota. Últimament no sabem dir res més. Ens hem aferrat al mot que repetim sense parar com una bandera que portem amb ràbia. Amb dignitat. Hem dit prou al sacrifici dels bous, a la crueltat, a la tortura. No és la nostra festa mentre que alguns clamen que sí. La plataforma Prou ha fet una feina callada, lenta, feixuga i valenta. S’ha acabat el llarg camí al Parlament però res no s’atura. La lluita continua. Ha de continuar. Mentre els polítics es pengen les medalles i surten a fer declaracions i a omplir-se la boca de mentides i de falses esperances. Només la societat civil avança. Una plataforma ciutadana. La veu del poble. Com el dia 10 de juliol. Tots al carrer per dir prou. Perquè no ens prenguin més el pèl. I els crits continuen. Tot està per fer i tot és possible, que deia Miquel Martí i Pol. Jo cada dia també dic prou i em sumo a les veus d’arreu per fer d’una senzilla paraula la nostra barricada.

Comentaris tancats a Prou!

Plou al paradís

It’s raining in paradise. Ja fa massa temps que plou hipocresia de colors, partits i emblemes. I la veiem caure incrèduls, com si fos inevitable. Condemnats a l’espiral de mentides que tolerem. Que permetem que ens infiltrin la pell i ens saquegin les artèries. Fins que ens envaeix la consciència i tot es converteix en una immensa nebulosa que no ens deixa veure res. L’estratègia funciona. Malgrat tot, el poble encara conserva la seva veu. Com el Timbaler del Bruc va enredar l’enemic. Però ara nosaltres som més. Veus anònimes, latents, d’esperança, de ràbia, rebels, dignes que s’alcen i criden. La pluja encara no ho ha cobert tot. 

El 6 d’agost de 1945 va caure pluja negra sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. La va arrasar. Un terç de la població va quedar greument ferida. Un altre terç va patir lesions irreversibles. Però l’últim terç va desaparèixer. No seria just dir que va morir. El van aniquilar. Va ser una pluja d’odi, de mort, destrucció i horror. Potser és que cada estat, cada nació té la seva pluja particular. I els mitjans de comunicació només enfoquen retalls de notícies sota el seu calidoscopi de colors. A Palestina només hi ha guerra. Potser perquè s’han descuidat d’explicar que hi ha una societat que viu i sobreviu, que lluita i resisteix. Que ha fet de la música la seva principal via d’expressió. La seva veu. Dones àrabs que també reivindiquen el seu estat, la seva condició, el seu futur. I tots, sota el paraigua mutilat i descolorit de la realitat que s’esforcen per pintar i reconstruir. Una comunitat que somia sota la seva pròpia pluja.

A casa nostra no plouen bombes. Ni murs de vergonya que exclouen i divideixen. Tanmateix, la pluja no para de caure. No ens mulla, no ens toca, però la sentim. És com un pes feixuc sobre nostre que ens obliga a caminar amb el cap cot. Mig ajupits, assumim la nostra pluja. Però ja fa temps que les veus sumen i criden. La classe política ha resultat inoperant, culpable de la pluja de paraules que ens bombardeja cada dia. Sembla irònic perquè, sense guerra, els nostres ferits es multipliquen cada dia. Un milió i mig que diuen que no va existir. Potser perquè la nostra pluja, al capdavall, no és tan diferent de les altres.

 

Comentaris tancats a Plou al paradís